Vigipas.exe

Dolores Aleixandre, rscj

Sota aquest títol una mica críptic, Vigipas.exes’amaga una constatació irrebatible: qui es descarrega cada any la Vetlla Pasqual com a arxiu executable nota en l’acte una immensa alliberació del seu espai interior, li desapareixen els arxius malmesos, queden reparades les ruptures del sistema i es reinicia el mode esperança. Això sí, una esperança que s’ha de sotmetre a un programa de verificació bíblica per si es tracta d’una còpia il·legal.

Comencem pel Pregó. D’entrada, quanta llum!: claredat, fulgor, resplendor, ciri, estel que mai no es pon... ¿Han desaparegut del tot les tenebres? No del tot, però l’esperança que genera la Pasqua pot conviure amb la foscor, les perplexitats o el cansament. «L’Esperança es va agermanar amb el Desencant que no és oposat ni contrari a l’esperança: n’és la inevitable ombra, la seva companya de viatge» (García Roca). És una bona veïna que no ens aclapara amb les seves proclames, certeses o evidències, sinó que es fa present transformant-ho tot, també el nostre desig secret d’un Déu que ordenés a la Covid-19 desaparèixer immediatament.

Déu-company

Però Ell és el Déu-company que no ens deixa sols en els nostres dols, que no provocarà l’enfonsament de la borsa de les farmacèutiques que s’enriqueixen amb la pandèmia, però ens assegura que serà al nostre costat en les decisions fosques de posar-nos sempre de part de la vida. És l’esperança que sosté els que passen per les hores fosques del dolor, la soledat o l’abandó; la que ens inicia en l’aprenentatge humil d’aguantar, romandre i arriscar, amb la convicció que la veritable felicitat està a creure abans d’haver vist (Joan 20,29) i a atrevir-se a estimar algú el rostre del qual mai s’ha contemplat (1 Pere 1,8).

Segueix el pregó, enarborant ara el trofeu d’alegries: exulten els àngels, gaudeix la terra, s’alegra l’Església, aclama el poble, s’aixequen els cors, s’alegren els tristos, la culpa és declarada feliç, la nit es transforma en alegria. ¿Qualsevol mena d’alegria? Ni parlar-ne. Només la que ha passat per l’antivirus de l’Evangeli i les seves paradoxes: la promesa de felicitat és al mig de persecucions (Lluc 6,23); la porta estreta és la que porta cap a la vida (Mateu 7,13); la dona ha de passar pel part per tenir el fill als braços (Joan 16,22); es dona sempre en proporció inversa a les possessions: a més alegria provocada per la relació amb Jesús, menys coses retingudes. I si no, que li preguntin a aquell noi que tenia una gran fortuna i que, tot i quedar-se-la, no va aconseguir treure’s de sobre la tristesa (Lluc 18,18-23).

Resumint amb el llenguatge del Pregó: amb l’esperança i l’alegria escapem d’Egipte, amb elles travessem el mar Roig i el que ens facin. Però sense oblidar que necessitem ser conduïts per la columna de foc de l’oració i el discerniment: només així o ens farem un embolic amb la contrasenya.

Oriol Xirinachs: construint ponts d’esperança

Entrevista: Carme Munté Margalef, Barcelona
Fotos: Antoni M.C. Canal, Mataró
Vídeo: Marta Pons Flotats, Barcelona

L’Oriol Xirinachs (Barcelona, 1935) diu que la veritable esperança és dialèctica i l’explica amb una imatge molt gràfica: la d’un pont que connecta la persona que espera i la persona en qui espera. Ell mateix ha estat constructor de ponts d’esperança en la seva llarga experiència pastoral i social en entitats com la Obra Social Sant Martí, el Centre Català de Solidaritat, la Fundació Llindar y el Centre d’Acollida Assís.

Continua llegint «Oriol Xirinachs: construyendo puentes de esperanza»

La nostra esperança

L'esperança dels cristians està personificada en Jesús. L'esperança la podem viure com a un itinerari que travessa el viatge de l'ésser humà que se sent estimat per Déu.

Quiteria Guirao, directora. Galilea.153 juliol-agost 2021

En aquests dies la nostra esperança la podríem resumir com a tenir salut i treball. En el moment en què concebem aquesta revista per al temps estiuenc, ens animà el parlar d’un tema suggeridor: esperança vs incertesa. Entrem en el segon estiu de pandèmia, que vol dir que el món sencer està encara patint les conseqüències de la Covid-19. En la part del món en què ens trobem vivim esperançats en el temps nou que neix després de la vacunació. Hem experimentat, després del sofriment tant personal com col·lectiu, una més gran incertesa, tot i que alhora s’obre el camí a l’esperança.

Continua llegint «Nuestra esperanza»

¿Quins són els ministeris laicals?

Els ministeris laicals recuperen la seva importància radical a l’Església.

Paula Depalma, doctora en teologia i professora.

La vida cristiana es podria definir com a heterogènia, acolorida i fecunda tant en l’àmbit intra eclesial com en el camp més secular. Més enllà d’aquesta activitat incalculable, el Codi de Dret Canònic (CIC) estableix explícitament alguns drets i obligacions dels laics i especifica diversos ministeris que aquests han de desenvolupar. Amb aquesta determinació canònica, la vida de les comunitats també ha anat gestant diferents serveis que s’estan realitzant actualment. Código de Derecho Canónico (CIC) establece explícitamente algunos derechos y obligaciones de los laicos y especifica varios ministerios que estos han de desarrollar. Junto a esta determinación canónica, la vida de las comunidades también ha ido gestando diferentes servicios que actualmente se están realizando.

Continua llegint «¿Cuáles son los ministerios laicales?»

¿Monitors de televisió a l’església?

Emili Marlés Romeu, mossèn de la parròquia de Sant Pere d’Octavià de Sant Cugat del Vallès.

La parroquia San Pedro Octaviano de Sant Cugat del Vallès La parròquia de Sant Pere d’Octavià de Sant Cugat del Vallès (més coneguda com el Monestir) és una joia de la transició del romànic al gòtic català. Té una nau central molt àmplia i diàfana, però la visibilitat de les naus laterals és molt dolenta: en molt pocs punts pots veure alguna part del presbiteri. La gran afluència de feligresos a les misses (és una parròquia amb 72.000 habitants) fa que molts d’ells només la puguin escoltar. Mn. Blai Blanquer va idear la instal·lació de 5 pantalles de 55 polzades que s’integren molt bé amb les columnes i que permeten que aquests feligresos puguin seguir, molt millor, les celebracions.

Continua llegint «¿Monitores de televisión en la iglesia?»

Màrion Roca: dones en llocs de responsabilitat a l’Església

«Vaig notar el pes de la responsabilitat pel càrrec, no pas per ser dona».

Entrevista de Carme Munté Margalef i fotografies d’Antoni M. C. Canal.

Les dones van ocupant llocs de responsabilitat i de presa de decisions en l’Església, com la Màrion Roca Sagués, que fa més de tres anys va esdevenir la primera dona a ocupar el càrrec de Secretària General i Cancellera de l’arquebisbat de Barcelona. Una feina de despatx i de portes endins, que esdevé caixa de ressonància del batec de la vida diocesana, amb vocació de sortida, com indica el mateix Pla Pastoral Diocesà «Sortim!». Una feina tan sensible com desconeguda, consistent a donar fe i gestionar tots els documents, tràmits i actes de la Cúria. També a tenir cura que tot es custodiï pertinentment a l’arxiu de la Secretaria General. Plan Pastoral Diocesano «¡Salgamos!» (Barcelona). Una tarea tan sensible como desconocida, consistente en dar fe y gestionar todos los documentos, trámites y actas de la Curia. También cuida de que todo se custodie pertinentemente en el archivo de la Secretaría General.

Continua llegint «Màrion Roca: mujeres en lugares de responsabilidad en la Iglesia»

«High five!» ¡Gestos, signos y símbolos de hoy!

Demasiados signos y símbolos nos piden comulgar con una cultura que ya no es la nuestra.

Francesc Romeu, sacerdote y comunicador.

A finales del año pasado se hizo viral (repetidamente enviado y contagioso) un vídeo, corto, en el que se veía a un sacerdote que intentaba bendecir a una niña antes o después de hacer la primera comunión. Cuando él elevaba su mano derecha sobre la cabeza de la niña para bendecirla, ella, junto a su madre, de un modo totalmente espontáneo, chocó su pequeña mano contra la del cura. Casi como un acto reflejo, que corresponde a la costumbre del deporte norteamericano del «high five!», del «¡choca estos cinco!». Un signo de felicitación, de aprobación. Al final, los tres, inevitablemente, se pusieron a reír.

Continua llegint ««High five!» ¡Gestos, signos y símbolos de hoy!»

Hagamos Iglesia

Ser Iglesia comporta hacer Iglesia ahora, y no es un juego de palabras.

Quiteria Guirao, editorial de Galilea.153 núm 19

Cada uno de nosotros, que somos Iglesia, encontramos la manera y el tiempo para contribuir a hacer Iglesia. Lo que nos anima a hacerlo es sentir que todos y todas somos bien acogidos ante nuestra disponibilidad a hacer Iglesia. Esta es la clave de la sinodalidad para «alcanzar una Iglesia viva, donde todos sus miembros, cada uno de acuerdo con su propia vocación, participemos en comunión de fe en la misión evangelizadora de la Iglesia bajo la guía del Espíritu Santo». Palabras de Jorge Bergoglio en Bogotá en 1992.

Continua llegint «Hagamos Iglesia»

José Antonio Goñi: Con gestos, con símbolos

Mercè Solé entrevista a José Antonio Goñi.

Días de pandemia y confinamientos en los que nos vemos obligados a renunciar al contacto físico y en los que la presencia y la comunicación se expresan como pueden: en la distancia virtual o en la cercanía sin rostro, mejor dicho, tras una máscara. Un buen momento, sin duda, para reflexionar sobre un aspecto de la comunicación que solemos dar por hecho: el lenguaje gestual y el simbólico. Para ello nos ponemos en contacto con José Antonio Goñi, párroco de San Saturnino, en Pamplona, y profesor de liturgia del Pontificio Instituto de San Anselmo, en Roma y miembro, hasta hace muy poco, del consejo de redacción de Galilea.153.

Continua llegint «José Antonio Goñi: Con gestos, con símbolos»

«Dejad que los niños se acerquen a mí»

Antoni Vadell Ferrer, obispo auxiliar de Barcelona

Siempre me ha parecido impresionante esta escena en la que Jesús dice a sus discípulos que dejen que los niños se acerquen a Él (Marcos 10,13-16). Es sabido que en tiempo de Jesús los niños no contaban para nadie. En cambio, el evangelio nos descubre un Jesús que desea estar con los niños y dedicarles tiempo: «Y tomándolos en brazos los bendecía imponiéndoles las manos» (Marcos 10,16).

Y si esto resulta sorprendente, todavía más lo es el hecho de que Jesús los pusiera como ejemplo, y nos diga «En verdad os digo que quien no reciba el reino de Dios como un niño, no entrará en él» (Marcos 10,15).

Continua llegint ««Dejad que los niños se acerquen a mí»»