Montse Prats: Un Déu que travessa fronteres

Entrevista de Carme Munté Margalef

Montse Prats, religiosa del Sagrat Cor de Jesús i treballadora social, té una trajectòria pastoral molt variada: des del Raval de Barcelona o la Mina de Sant Adrià de Besòs, passant per El Ejido a Almeria, fins a Argentina o el Txad. Des de fa sis anys viu al Marroc, quatre d’ells a Oujda, al nord-est, en una comunitat intercongregacional que acompanya homes, dones i nens en la injusta i dolorosa ruta de la migració; uns dos mil a l’any.

Oujda és a quinze quilòmetres de la frontera amb Algèria, pas de migració subsahariana clandestina vers Europa. «És un lloc molt fàcil per trobar-hi Déu», ens confessa emocionada en un moment d’aquesta entrevista mantinguda en la comunitat de les Religioses del Sagrat Cor de Jesus de Barcelona.

¿Quines vivències marquen un lloc de frontera com és Oujda?

Oujda és una ciutat del nord-est del Marroc, a uns quinze quilòmetres a l’oest de la frontera amb Algèria i a uns setanta quilòmetres al sud del mar Mediterrani. És un punt d’entrada per a les persones en trànsit que opten per la ruta del Mediterrani occidental cap a Europa, però, al mateix temps, és un lloc on deporten els immigrants que són detinguts en diferents zones del Marroc. La frontera està oficialment tancada des de 1994 i el fet de creuar-la és molt perillós, amb una gran rasa i tanques a superar. Una màfia local en facilita el pas i en molts casos abusa del poder (tortures, robatoris, violacions...). El control policial i les màfies ho estan dificultant i fan que cada vegada hi hagi més violència. Molts emigrants requereixen atenció hospitalària i, en alguns casos, intervencions quirúrgiques a les quals no poden fer front.

¿Quina és la tasca d’acollida de l’Església catòlica?

La Església catòlica al Marroc está haciendo un trabajo impresionante. En Oujda acogemos a las personas migrantes que acaban de cruzar la frontera y requieren de unos días para reponerse y curarse en el caso que estén malheridos; inmigrantes enfermos, que necesitan curarse y/o acudir al hospital; menores que, después de haber estado un tiempo por diferentes ciudades de Marruecos y no conseguir el dinero suficiente para cruzar a Europa, deciden aprovechar la formación profesional que les ofrecemos; y aquellos inmigrantes que han solicitado el retorno voluntario a sus países de origen. Todos, menores y no menores, llegan desesperados, cansados… sobre todo aquellos que ya llevan un tiempo en Marruecos y ya no saben qué hacer. Se dan cuenta de las dificultades, de que no es tan fácil reunir el dinero suficiente o esperar a que sus familias lo obtengan. Sienten frustración y cansancio. Nosotros acompañamos la espera.

«Hem de prendre consciència de les distàncies i barreres físiques, socials i personals que fan invisible l’altre, i que el maten»

Acompanyar el dolor

¿Quines situacions de violència i vulneració de drets humans es viuen?

Si fem un recorregut per les tanques i els murs del món, ens adonarem que són llocs on sovint es vulneren drets humans, on es genera violència i opressió, on es mor. Vivim en un món ple de fronteres exteriors (una tanca, un mar, una muntanya; la frontera d’un país, d’una cultura, una ètnia, un sexe, una religió, una ideologia) i de fronteres interiors (límits que creem per no diluir-nos i protegir-nos, límits de la nostra pròpia naturalesa de criatures, i límits fruit de la nostra inseguretat, por o egoisme). Es converteixen en tanques i murs que trenquen la fraternitat, vulneren els drets de l’altre, imposen la voluntat del més fort, priven l’altra persona de llibertat i dignitat. Hem de prendre consciència de les distàncies i barreres físiques, socials i personals que fan invisible l’altre, i que el maten.

Les nostres pors, amb tantes altres pors, paralitzen el somni de la fraternitat universal i fan que ens preguntem: ¿Quines actituds estic creant que generen fronteres al meu voltant? ¿Quines són les meves tanques i els meus murs? ¿Els de la meva societat? ¿Els de la meva família? ¿Els de la meva comunitat?

¿Com es pot acompanyar aquests joves que viuen moments de dolor i frustració, cultivant l’esperança?

Acompanyar aquests joves és estar, amb majúscules; estar a prop, sense pretendre gran cosa, «només» que sentin que són importants, que les seves vides valen la pena, que són estimats. Una vegada allà, és quan s’obren en la confiança d’expressar les seves pors, frustracions, inseguretats. Llavors podem començar a créixer, a donar respostes a les seves veritables necessitats. El que viuen els joves em parla d’una confiança que a vegades reneix quan ja no queda res. Sabem que el temps de Déu no és el nostre i que cal aguantar pors i frustracions, escoltar, animar, ser referents en el tram del trajecte en el qual es troben.

Cal acompanyar el present quan només es pensa en el futur, crear ponts amb l’altra riba, acompanyar en la fe, celebrar l’amor de Déu que sosté i condueix. Tot això m’obre a estar atenta als signes, estar oberta a mirar, a escoltar més enllà del que tinc aquí, a tenir paciència i a no dirigir jo la vida. En definitiva, aprendre a viure aquí i ara.

¿Quina relectura personal fa des d’aquesta experiència d’acompanyar persones que s’hi juguen la vida per a un futur millor que moltes vegades no arriba?

Al final de la jornada rellegim en comunitat el que ha passat durant el dia: les trobades, les converses, el que hem sentit, escoltat i vist. I no hi ha dia que no diguis: «Déu hi era present!». La realitat en si és la que em va convertint i va configurant i modelant el meu ser-hi, la meva oració, la meva relació amb el Senyor i la meva espiritualitat. Acompanyar aquests joves m’ensenya a fer-me conscient de quin és el meu moment i viure’l conscientment. Creix en mi l’espiritualitat de l’esperança, de la confiança i experimento cada dia que la fe i l’esperança són contagioses. Aquestes experiències em fan viure un Déu que va més enllà de la religió, un Déu que travessa fronteres humanes, de procedències, de cultures, un Déu de pur amor. Soc testimoni que Déu acull cada fill per ser qui és, que agermana la humanitat, que pateix amb els que pateixen i somnia amb els que somnien.

«Emociona el fet de saber-nos creient amb altres creients, on l’amor, la misericòrdia és la font del nostre estar»

Espai i experiència interreligiosa

¿Com es viu la trobada i el diàleg interreligiós en el dia a dia?

El 95% de les persones que atenem són musulmanes i evangèlics i catòlics formem equip. Som gent de diferents religions i nacionalitats, i emociona el fet de saber-nos creients amb altres creients, on l’amor, la misericòrdia és la font del nostre estar. Solem resar junts, en beneir la taula, en començar les reunions d’equip, a vegades una oració cristiana i també alguna sura de l’Alcorà. Són espais i experiències espirituals, de calidesa i de qualitat amb un poder profund de transformació que va més enllà de les religions. És una espiritualitat de la comunió. Les religions també ens ensenyen a beneir (dir bé) la vida de qui s’apropa, tantes vegades maleïda en el camí. Dir bé de cada persona, tantes vegades criminalitzada. I beneir el camí es fa perquè el Déu de la vida sigui acompanyada i sostinguda.

¿Com podem passar de l’altre, de l’estranger, de l’emigrant... al germà?

Des del convenciment que tots som fills i filles de Déu. En un país on tots som estrangers, anem aprenent a estimar-nos, a saber-nos família. Una experiència molt bonica en aquest sentit és escoltar joves que tornen a Oujda després d’un temps d’intentar passar la tanca, dient: «Soc a casa!». «Sou la meva família», ens diuen, «aquí em sento amb seguretat, protegit, tranquil». Es pot veure en els rostres la necessitat vital de sentir-se estimats i de ser cridats pel nom.