Entrevista de Carme Munté Margalef
El diaconat com a grau autònom i permanent fou restablert pel Concili Vaticà II, gairebé mil dos-cents anys després de la seva desaparició. Fins llavors, havia romàs només com a grau transitori de cara a l’ordenació sacerdotal. Ara bé, en moltes diòcesis, sobretot d’Àsia i Àfrica, encara no s’està duent a terme. «No hi ha Església sense diaconat», afirma la teòloga laica italiana Serena Noceti, alhora que defensa que obrir el diaconat a les dones és un imperatiu.
Serena Noceti és doctora en Teologia Dogmàtica, professora titular a l’Institut de Ciències Religioses de la Toscana a Florència, de la Facultat Teològica de la Itàlia Central, membre fundador de l’ Associació de Dones Teòlogues Italianes i vicepresident de l’ Associació Teològica Italiana.
¿Quina és la importància de desenvolupar el diaconat en l’Església?
El diaca té un ministeri únic i insubstituïble. Tal com diu la Lumen Gentium 29, els diaques són ordenats «no pas amb vista al sacerdoci sinó amb vista al ministeri», és a dir, són ministres ordenats, però en grau no sacerdotal. Com els altres ministres ordenats (bisbes, preveres), guarden la fe apostòlica i serveixen el Nosaltres eclesial, però d’una manera especial, no amb un ministeri de presidir o celebrar els sagraments, sinó com un ministeri d’animar i promoure la caritat en l’Església. Tenen un ministeri complementari al del prevere, com és evident en l’Eucaristia. Els diaques proclamen l’evangeli, recullen les ofrenes dels fidels, criden a l’intercanvi de la pau, fan els comiats al final de la celebració. Jo diria que custodien la fe apostòlica i serveixen l’Església relacionant l’Evangeli amb la vida quotidiana viscuda en l’amor, la feina, el servei a tothom i les relacions caritatives. Especialment al servei dels més pobres. Mostren que una fe que no es converteix en servei concret per amor, en la vida quotidiana, és buida, inútil. Animen tota la comunitat a viure la diaconia, el servei com el visqué Jesús. És una tasca essencial, perquè la fe cristiana no es redueixi al fet sagrat desvinculat de la vida, perquè la fe no es redueixi només a una dinàmica sacramental.
¿Qué papel tenía la diaconisa según la tradición?
En los siete primeros siglos disponemos de centenares de testimonios litúrgicos y jurídicos, epígrafes funerarios y textos literarios que nos presentan los nombres de diaconisas y sus actividades, sobre todo en las Iglesias de Oriente (menos en Occidente). Empezando por Febe, diàkonos de l’Església de Cèncrees, ens en parla Pau en la Carta als Romans, en el capítol 16. No sabem en què consistia concretament el ministeri, però veiem que està lligat a una funció d’autoritat reconeguda en una comunitat concreta, la de Cèncrees, una localitat propera a Corint. En segles posteriors podem citar el cas d’Olímpia, una diaconessa (o és millor dir una diaca) de Constantinoble. Joan Crisòstom li dirigeix disset cartes: Olímpia és una de les més estretes col·laboradores de Crisòstom. És una dona rica i culta, ha fundat un monestir, on desenvolupa una activitat intensa de promoció de la caritat i l’hospitalitat, té un destacat paper eclesial públic, sobretot quan Crisòstom és enviat a l’exili. Després trobem les històries de moltes altres dones diaques. No hi ha una llista única de les activitats que cada diaca havia de fer: d’algunes en recordem un paper en el baptisme de les dones, perquè els ungien el cos durant el ritu; d’altres en recordem una activitat d’evangelització i de catequesi cap a les dones, però no només; d’altres fundaren Esglésies, monestirs; altres assistiren i ajudaren els pobres, els nens, els que tenien dificultats. Però no es pot pensar en una llista estandarditzada. Com en tots els ministeris, l’exercici depèn de les necessitats específiques i dels costums de les Esglésies locals.
Els diaques custodien la fe apostòlica i serveixen l’Església relacionant l’Evangeli amb la vida quotidiana
¿Quines serien les característiques pròpies del ministeri en el cas d’obrir-lo a les dones?
Des de la dècada de 1970, el debat teològic i la investigació sobre la possibilitat del diaconat femení s’han centrat en una qüestió bàsica: en l’antiguitat, ¿les dones eren ordenades diaques, com els homes, o en el seu cas era una benedicció? En les paraules que avui fem servir, ¿es tracta d’un ministeri ordenat, amb imposició de mans, o és un ministeri instituït, de dones laiques? Personalment, crec que es tracta d’un veritable ministeri ordenat: els ritus antics ens mostren paraules semblants i els mateixos gestos per a l’ordenació d’homes i dones al diaconat. El ritu es feia al costat de l’altar i no fora de l’àrea de culte, com passava amb les benediccions i els ordes menors. Les dones rebien, com els homes, l’horarion, l’estola diaconal, que portaven –com els homes– sobre l’espatlla esquerra. Segons algunes fonts, les diaconesses entraven a la zona reservada al clergat. L’Església armènia avui en dia continua ordenant diaques, homes i dones, en la mateixa celebració. Es poden trobar fàcilment en la a internet fotografies de l’ordenació d’una diaca a Teheran el 2017.
¿Se’n pot esperar cap decisió arran del Sínode actual?
No només ho espero, sinó que ho considero imperatiu. Espero que es prengui una decisió per a l’ordenació diaconal ministerial i per definir uns procediments que permetin a les dones superar el sostre de vidre que impedeix un veritable lideratge femení, que superi l’actual règim de concessió de poders, de cooptació opaca de només algunes. Avui, seixanta anys després de la reinstitució del diaconat permanent en el Vaticà II, crec que ha arribat el moment de reinstituir el diaconat de les dones. Es tractarà, com en el cas del diaconat masculí, no de reproduir la mateixa figura de l’antiguitat, sinó de pensar en una figura ministerial, arrelada en la Tradició, però nova, que respongui a les necessitats de l’Església d’ara. A més a més, es podria pensar a deixar la reinstitució a les conferències episcopals: hi ha contextos socials i eclesials en els quals les dones ja són reconegudes com a líders de comunitats en absència de prevere; en els quals les dones (religioses i laiques) bategen, prediquen, assisteixen als casaments i celebren funerals, preparen agents pastorals laics, animen les celebracions dominicals. Penso en allò que sorgí en el Sínode per a l’Amazònia, però també en moltes sol·licituds i experiències a Europa, Austràlia, Amèrica del Nord. El document conciliar Ad gentes 16 anomena aquestes activitats «realment diaconals» i exigeix el sagrament de l’orde per als homes que les fan. Ha arribat el moment d’aquesta opció eclesial.
L’ordenació de dones al diaconat permetria un servei a la fe apostòlica amb veu, presència i acció femenines
¿Què permetria l’ordenació de dones al diaconat?
L’ordenació de dones al diaconat permetria un servei a la fe apostòlica amb veu, presència i acció femenines, i enriquiria l’Església amb noves figures ministerials, ampliaria l’espai per a una veritable corresponsabilitat ministerial d’homes i dones. Afavoriria el desenvolupament del diaconat en general. Pensar el diaconat femení com un ministeri instituït de dones laiques que reben una benedicció per a un servei d’atenció als pobres, de cures, etc., no respondria a la Tradició ni a les peticions fetes durant els sínodes per tants homes i dones, per teòlogues i teòlegs, per bisbes, per respondre veritablement a les necessitats pastorals concretes de les Esglésies del món. Al contrari, acabaria confirmant els estereotips tradicionals que releguen les dones a les tasques de cura i educació.
¿Quins altres ministeris es poden desenvolupar?
A més a més del lectorat, l’acolitat i del ministeri instituït de la catequista i de la coordinadora de la comunitat, podríem pensar en uns altres dos ministeris instituïts: un d’animació de càritas (per a homes i dones) i un ministeri instituït de teòleg i teòloga laics, als quals es podria confiar també la predicació homilètica en l’Eucaristia, quan fos necessari, tal com demanen alguns sínodes.
Català 
Español