Vittorio Scelzo: envellir mirant el futur

El papa Francisco va instituir la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran al 2021. Vittorio Scelzo ens parla de tot plegat.

Entrevista de Carme Munté Margalef

Des del minut zero del seu pontificat, el papa Francesc ha criticat la cultura del descart, que margina les persones que no són productives. Entre elles, els ancians. I per a posar-los en el lloc que els correspon, ha instituït la Jornada Mundial dels Avis y de la Gent Granamb motiu de la festivitat de santa Anna i sant Joaquim.

Durant l’any passat, a més, va dedicar una sèrie de catequesi sobre el sentit i el valor de la vellesa, en les quals va parlar d’un tema tan important com és el de l’aliança intergeneracional: «Si els ancians es repleguen en la seva melancolia i renuncien a somiar, els joves no podran veure més enllà del seu telèfon intel·ligent». Per contra, «els ancians estan cridats a comunicar els seus somnis, perquè a partir d’ells els joves puguin eixamplar horitzons i prendre decisions que obrin camins de futur».

També el Dr. Vittorio Scelzo, responsable de la pastoral de la gent gran en el Dicasteri pels Laics, la Família i la Vida del Vaticàté grans somnis per als ancians.

Diu el papa Francesc que «una societat mostra el seu nivell de civilització per la forma com tracta i acull els ancians». Des d’aquesta perspectiva, ¿com definiria a la nostra societat?

El que diu el Papa és molt important i m’agradaria subratllar que la frase original és del papa Benet, que la va dir a pocs mesos després de la seva renúncia. És magisteri de dos papes! Si haguéssim de mesurar el nivell de civilització de la nostra societat per com tracta i acull als ancians hi hauria moltes coses a dir. Des del principi del seu magisteri, el papa Francesc parla dels descartats i, en aquest sentit, un col·lectiu descartat és el dels ancians. Hem vist com la societat els va tractar durant la pandèmia de la Covid-19, amb tants ancians morts en solitud en les residències. Si mirem com els ancians són descartats, entenem bé que per davant tenim una gran feina.

¿Quines són les principals problemàtiques que marginen a la gent gran: solitud, bretxa digital...?

La bretxa digital és un gran problema, perquè la societat es converteix en inaccessible per a la gent gran. En molts casos hi ha drets que no es poden gaudir i, en aquest sentit, hi ha una gran feina a fer perquè el món digital sigui accessible als majors. Dit això, jo diria que la solitud és encara el desafiament més gran. En la família hi ha una crisi horitzontal de separació entre matrimonis, però també vertical, amb una gran bretxa entre els pares grans i els fills adults. Això és una línia divisòria que travessa les nostres famílies i també ha de ser abordat. Moltes vegades passa que els fills adults abandonen els seus pares, és una llàstima! És necessari que cadascun de nosaltres es recordi del quart manament: «Honraràs pare i mare».

Canvia la vellesa, canvia la societat

¿Quina és la importància de conviure, com es feia antigament, diverses generacions juntes d’una mateixa família?

Aquest model de convivència de diverses generacions sota un mateix sostre funcionava quan els ancians eren pocs, però és que avui dia, a Europa, ja gairebé són el 25% de la societat. Per tant, cal pensar models nous com la convivència entre ancians –amics que comparteixen els seus recursos i se sostenen en les seves necessitats– o tants joves migrants que cuiden gent gran. Cal treballar amb la fantasia de l’amor per imaginar solucions noves.

¿L’Església com pot afavorir i donar oportunitat perquè la gent gran recuperi un lloc central i protagonista? ¿Cal promoure i impulsar una renovada Pastoral de la gent gran?

El papa Francesc ens indica que l’Església ha de fer una gran feina de conversió per situar els ancians com a centrals en la vida de les comunitats cristianes. El primer és adonar-se que la realitat ha canviat d’una manera radical. No podem continuar pensant que els ancians són persones que necessiten la nostra cura. Els majors constitueixen la majoria de la gent que va a missa el diumenge. Per tant, el que hem de fer és pensar quina pot ser la seva missió dins de la comunitat. Quan siguem capaços d’entendre que els ancians són necessaris i que tenen una missió i paper central dins de la comunitat, deixarem de descartar-los. En aquest sentit, un instrument molt útil són les catequesis que el Papa va dedicar l’any passat a la gent gran i en les quals va intentar desenvolupar una espiritualitat de la vellesa. En la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran de l’any passat ens va recordar que tots sabem que envellirem, però ningú ens ensenya com fer-ho, no hi ha escoles per a envellir. Per això, hi ha la necessitat de desplegar una espiritualitat pròpia de l’edat anciana.

¿Quin és el protagonisme i aportació concreta dels avis com a transmissors de la fe a les noves generacions?

En aquest temps de guerra a Ucraïna i en altres llocs del món, els avis tenen el gran repte de recordar la importància de lluitar per un món en pau. El desafiament més important dels nostres avis va ser construir una Europa en pau. Va ser possible després de la derrota total que va suposar la Segona Guerra Mundial. Avui dia, els ancians tenen la missió de recordar als joves que es pot construir un món en pau, un món on els drets siguin respectats, on es reforcin els valors democràtics, on l’Església tingui una paraula per a tots, especialment per als pobres. També els ancians tenen la missió d’ensenyar a perdre, a entendre que no sempre podem vèncer totes les batalles, que en tota vida hi ha moltes derrotes que hem de saber acceptar, perquè les derrotes també formen part de la vida, però no són la fi de la vida. Que es pot continuar agraint també si no tot va com havíem imaginat. Que el centre no soc sempre jo i que val la pena tenir cura dels altres.

Mantenir vives les arrels i transmetre la fe

¿Quines accions i gestos, com ensenyar les oracions bàsiques, poden ser germen de fe?

El Papa insisteix molt en la importància de mantenir vives les arrels del poble, de la família, i transmetre la fe, també les oracions. No obstant això, cal tenir clar que els joves no resaran com ho feien els seus avis fa cinquanta anys, perquè la fe ha de ser inculturada i transmesa a les noves generacions amb el seu propi llenguatge. El que han de comunicar els avis als seus nets és la tendresa, l’abandó i la confiança en Déu, la fragilitat, els somnis, la pau.

¿Ensenyar en la fragilitat i la vulnerabilitat xoca amb la nostra societat, que es creu invencible i autosuficient?

En qualsevol moment tots podem descobrir-nos vulnerables i és en aquest moment quan ens adonem que formem part d’una germanor, que tots som germans. Les persones necessitem els altres i necessitem Déu, no ens bastem per nosaltres mateixos. En aquest sentit, els ancians poden ensenyar els seus nets a resar. No es tracta d’ensenyar-los el rosari, sinó d’encomanar-se al Senyor, d’entendre que necessitar els altres no és cap vergonya. Tots som éssers necessitats de ser sostinguts per Déu.

¿Quin és el testimoniatge del papa Francesc, que als seus 86 anys dirigeix i inspira el present i futur de l’Església catòlica?

El papa Francesc és un ancià que construeix somnis. Penso en el missatge de pau que va portar al Congo i Sudan del Sud en el seu viatge del 31 de gener al 5 de febrer. En el gest que va tenir al Vaticà de besar els peus als líders enfrontats a Sudan del Sud amb la finalitat d’encoratjar el procés de pau al país africà. També en tots els seus missatges per demanar el final de la guerra a Ucraïna. El papa Francesc és un profeta, perquè mira el futur amb els ulls de Déu.

Les societats occidentals cada vegada estan més envellides. ¿Com influirà en la mateixa Església?

L’envelliment de la població concerneix tota la societat, també l’Església. El repte és aprendre a envellir mirant el futur i no el passat, envellir d’una manera somiadora i no nostàlgica ni recriminadora. El Papa ens ensenya que es pot mirar el futur i que el vell pot renéixer, com li diu Jesús a Nicodem. Durant una trobada amb assistents al primer Congrés Internacional de Pastoral per als Ancians, els va dir: «Vosaltres sou les persones del futur, no del passat. M’agrada dir als joves que no són el futur de l’Església, sinó el present; i que els ancians no són el passat, sinó el futur». A més, això és veritat d’una manera molt concreta, perquè el futur de l’Església estarà ple d’ancians.

Vittorio Scelzo

¿Quina inspiració podem trobar en els ancians i els grans patriarques de la Bíblia?

Als seus 75 anys Abraham va deixar casa seva i va començar la seva peregrinació fins a la terra promesa. El llibre de Ruth és molt inspirador, perquè veiem la relació tan afectuosa entre una nora, Rut, i la seva sogra, Noemí. Amb Noè, un home vell, Déu va decidir construir una nova aliança amb el món. D’altra banda, mirant la història de Noè veiem la manca de respecte dels seus fills, alguna cosa, desgraciadament, tan habitual avui dia. En el salm 71 llegim aquesta oració de l’ancià: «Déu meu, em vas instruir des de la meva joventut, | i fins avui relato les teves meravelles; ara, en la vellesa i els cabells blancs, | no m’abandonis, Déu meu, | fins que descrigui el teu poder, | les teves gestes a la nova generació». En la Bíblia trobem moltes altres referències, com quan Jesús li diu a Simó Pere: «En veritat et dic: quan eres jove, tu mateix et cenyies i anaves on volies; però, quan siguis vell, estendràs les mans, un altre et cenyirà i et portarà on no vulguis»Joan 21,18).