Dolores Aleixandre, rscj

Sota aquest títol una mica críptic, Vigipas.exes’amaga una constatació irrebatible: qui es descarrega cada any la Vetlla Pasqual com a arxiu executable nota en l’acte una immensa alliberació del seu espai interior, li desapareixen els arxius malmesos, queden reparades les ruptures del sistema i es reinicia el mode esperança. Això sí, una esperança que s’ha de sotmetre a un programa de verificació bíblica per si es tracta d’una còpia il·legal.

Comencem pel Pregó. D’entrada, quanta llum!: claredat, fulgor, resplendor, ciri, estel que mai no es pon... ¿Han desaparegut del tot les tenebres? No del tot, però l’esperança que genera la Pasqua pot conviure amb la foscor, les perplexitats o el cansament. «L’Esperança es va agermanar amb el Desencant que no és oposat ni contrari a l’esperança: n’és la inevitable ombra, la seva companya de viatge» (García Roca). És una bona veïna que no ens aclapara amb les seves proclames, certeses o evidències, sinó que es fa present transformant-ho tot, també el nostre desig secret d’un Déu que ordenés a la Covid-19 desaparèixer immediatament.

Déu-company

Però Ell és el Déu-company que no ens deixa sols en els nostres dols, que no provocarà l’enfonsament de la borsa de les farmacèutiques que s’enriqueixen amb la pandèmia, però ens assegura que serà al nostre costat en les decisions fosques de posar-nos sempre de part de la vida. És l’esperança que sosté els que passen per les hores fosques del dolor, la soledat o l’abandó; la que ens inicia en l’aprenentatge humil d’aguantar, romandre i arriscar, amb la convicció que la veritable felicitat està a creure abans d’haver vist (Joan 20,29) i a atrevir-se a estimar algú el rostre del qual mai s’ha contemplat (1 Pere 1,8).

Segueix el pregó, enarborant ara el trofeu d’alegries: exulten els àngels, gaudeix la terra, s’alegra l’Església, aclama el poble, s’aixequen els cors, s’alegren els tristos, la culpa és declarada feliç, la nit es transforma en alegria. ¿Qualsevol mena d’alegria? Ni parlar-ne. Només la que ha passat per l’antivirus de l’Evangeli i les seves paradoxes: la promesa de felicitat és al mig de persecucions (Lluc 6,23); la porta estreta és la que porta cap a la vida (Mateu 7,13); la dona ha de passar pel part per tenir el fill als braços (Joan 16,22); es dona sempre en proporció inversa a les possessions: a més alegria provocada per la relació amb Jesús, menys coses retingudes. I si no, que li preguntin a aquell noi que tenia una gran fortuna i que, tot i quedar-se-la, no va aconseguir treure’s de sobre la tristesa (Lluc 18,18-23).

Resumint amb el llenguatge del Pregó: amb l’esperança i l’alegria escapem d’Egipte, amb elles travessem el mar Roig i el que ens facin. Però sense oblidar que necessitem ser conduïts per la columna de foc de l’oració i el discerniment: només així o ens farem un embolic amb la contrasenya.