César Cid: Acompanyant el final de la vida

Carme Munté Margalef entrevista a César Cid

«Acompanyar el final de la vida és el gest més bonic que l’home pot experimentar, fins i tot des d’una mirada atea o agnòstica», afirma César Cid, diaca de l’arxidiòcesi de Madrid, expert en dol i atenció espiritual al final de la vida. «El desig es va plasmar des del començament de la meva formació i no he fet altra cosa (pastoral) que acompanyar a morir i facilitar el dol com a tanatòleg (terme adequat que ens costa acceptar a Espanya). La persona que deixa la vida necessita ser reconeguda com qui és, que li permetin tancar la seva existència, relacionar-se amb tot el que és sagrat i sentir-se especialment estimat».

Actualment, César Cid treballa a hospital Hestia Madrid duent a terme l'atenció espiritual i col·labora amb l'MD Anderson Cancer Center Madrid haciendo escucha y acompañamiento a familias y enfermos. También hace exequias en el tanatorio M30 de Madrid.

¿Quins aprenentatges de la vida hi ha en el fet d’acompanyar a morir?

La proximidad frecuente al proceso de morir, más allá del hecho físico de cesación de la vida, entraña una implicación de carácter vocacional. Así lo siento. De otra forma, nuestra actividad sería puramente técnica y carente de empatía auténtica. Cuando Occidente decide huir de la muerte (Ariés, Philipe) se priva de alimentar su vida con el gesto más bello que el hombre puede experimentar, incluso desde una mirada atea o agnóstica: acompañar el final de la vida. Acompañar el proceso es un regalo que abre tu corazón y te vincula espiritualmente con el Totalmente Otro, en la alteridad extraordinaria de desintegración y renacimiento. Uno aprende especialmente a ser, para que la verdadera presencia que interesa dé forma al momento. Ser para el hermano, ser para Dios y participar de su amor en el proceso. Este aprendizaje es dinámico y siempre nuevo.

¿En qué sentido la enfermedad y la muerte son un momento favorable para tratar temas de espiritualidad y fe?

En el sentit del sentit, i no es tracta d’un joc de paraules. S’indueix a pensar que la necessitat de sentit té a veure amb la psicologia. Crec que abraça tots els àmbits de l’existència perquè la recerca de sentit és una inquietud espiritual (no confessional). Entenc la qüestió espiritual com un element específic de l’home i, en el tracte amb els professionals, el malalt, al final de la vida, s’obre a un equip preparat per afrontar amb ell i la seva família aquestes demandes. I quan el malalt s’obre afloren sentiments, valors i mancances, tot això enfocat des de l’atenció holística de les cures pal·liatives, l’entorn on treballo. En aquesta obertura afloren necessitats de tota mena i el malalt decideix com vol tancar la seva vida; nosaltres li ho facilitem.

Expressar el patiment

¿Com s’expressa Déu en el patiment?

Permitiéndonos ser su mano en las obras del día a día. Se expresa en los gestos de amor de todo el personal implicado en el proceso. En los sacramentos, pero especialmente en la comunión sacramental en forma de viático. El enfermo experimenta una presencia que serena, acompaña y cubre de amor su corazón. En muchas ocasiones he disfrutado sonrisas que no esperaba, lágrimas de confirmación y gestos afirmativos por parte del enfermo. La belleza de este momento sublime es indefinible. Aquí soy la astilla más pequeña, la que ni siquiera se percibe… Es favorecer el encuentro del enfermo con Dios. En silencio. Con muchísimo respeto.

"Més important que el moment concret de la mort és tancar la vida i haver facilitat el procés"

¿Què necessita la persona per morir en pau i què necessita la família per acompanyar aquest procés?

Ser conscients del que passa. Unir-se al malalt en comunió de persones que s’estimen. No dissimular la por ni amagar les llàgrimes. Dir amb honestedat el que se sent... «també estic espantat, però estic amb tu; t’estimo més que mai». Afavorir el contacte físic amb el malalt i relacionar-s’hi com sempre ho han fet. Normalitat. Evitar gestos de dissimulació i afrontar la veritat amb tacte, autenticitat i respecte. Repetir accions que li són familiars i compartir amb ell les seves aficions. La persona és i viu com és fins al darrer sospir. Evitar obsessionar-se amb el moment de la mort. Això afavoreix pors i sentiments de culpa. Restar-li importància al moment de la mort i viure cada dia amb naturalitat. Més important que el moment concret de la mort és tancar la vida i haver facilitat el procés.

Les exèquies cristianes

¿Què celebrem en les exèquies cristianes?

Les exèquies cristianes són una celebració litúrgica de l’Església. El ministeri de l’Església pretén expressar aquí també la comunió eficaç amb el difunt, fer participar en aquesta comunió a l’assemblea reunida per a les exèquies i anunciar-li la vida eterna. El sentit cristià de la mort és revelat a la llum del misteri pasqual de la mort i la resurrecció de Crist, en qui radica la nostra única esperança. El cristià que mor en Crist Jesús «emigra del cos i va a viure amb el Senyor» (2 Corintis 5,8).

¿Com vivim la mort les persones que tenim fe?

Amb la convicció de la trobada. Tota la vida del cristià és pasqual i la mort és la confirmació del procés, iniciat en el baptisme. L’Església peregrina en aquest món i acompanya sacramentalment l’home al terme del seu camí terrenal.

¿Quines són les actituds necessàries per apropar-nos a la família que ha perdut un ésser estimat?

Empatía, respeto y aceptación incondicional. Cada familia expresa el dolor y los gestos específicos de una manera. Nosotros hemos de ser presencia respetuosa y debemos evitar cualquier expectativa precipitada que no haya sugerido o solicitado la familia. Una sencilla formación en escucha activa nos ayuda a facilitar procesos complicados desde la presencia sincera de participación controlada.

"Tota la vida del cristià és pasqual i la mort és la confirmació del procés, iniciat en el baptisme"

¿Ha canviat la seva tasca després de l’experiència de la pandèmia de la Covid-19?

No. Si en algún momento pensamos que saldríamos mejores de aquello, nos equivocamos. O al menos es lo que pienso. La sociedad no es más empática. No hay un grado de sensibilización mayor ante el sufrimiento ajeno y solo las familias que tuvieron pérdidas reviven hoy aquel calvario inesperado. Volvimos a lo de siempre y seguimos detectando un gran vacío de sentido entre la gente más joven y una soledad insoportable entre los mayores. Nunca antes se registraron tantos suicidios como ahora…

Reenfocar la pastoral d’exèquies

¿La pastoral d’exèquies, tal com està concebuda, necessita una renovació?

Per descomptat. És urgent tornar a enfocar la pastoral d’exèquies, unificant l’esforç i plantejar-les com un entorn pastoral del dol, no només des de la litúrgia per difunts. Necessitem incorporar l’escolta en els equips i unificar criteris aportant persones formades en relació d’ajuda. La gent no entra en una sala de vetlla només a pregar. Pot ser que en el passat fos suficient, avui no. Acollir, reconèixer els rols de cada persona de la família i emprendre una relació pastoral que acaba, es clar, en l’oració pel difunt. Però hem de tenir en compte els parents i els seus criteris. Hi ha moltes variables que determinen la situació de la família del difunt i és el que trobem. Amb una actitud purament sacramental resarem sols i aïllats. I no perquè no estigui de moda el que hi havia abans, sinó perquè la societat ha canviat i no hem de dirigir-nos a les persones de manera sectària, amb una fórmula ritual que serveix per a tot. La família ha de marcar els seus temps i no nosaltres. Simplement, hem de posar-nos a la seva disposició.

En una societat fortament secularitzada, ¿quines oportunitats pastorals ofereix el moment de les exèquies?

Muchas. Demostrar que la Iglesia habla el propio idioma y sufre con ellos, reconociendo una actitud pastoral madura y serena. Demostrarles que podemos madurar la idea de Dios y ayudarles a normalizar su relación con Él, sin presiones ni cargas. Confirmarles que el amor es la verdadera naturaleza de Dios. Que es nuestra fe la que nos invita a salir a su encuentro como hacía Jesús en los relatos del evangelio. Y ante las frecuentes expectativas mágicas que aparecen en las primeras horas, confirmarles que Dios hizo el milagro de escogernos a nosotros para facilitarles consuelo, en la medida de lo posible.