Daniel Carvalho: ritu especial per a l’Amazònia

Carme Munté Margalef entrevista a Daniel Carvalho

Gairebé quatre anys després de la celebració del Sínode sobre l’Amazònia, el filòsof i teòleg brasiler Daniel Carvalho reconeix que «la institució de la Conferència Eclesial de l’Amazònia, pel papa Francesc, l’any 2021, va ser el principal llegat del Sínode. És a partir d’aquest nou model d’organització eclesial que l’experiència de la sinodalitat es pot realitzar amb un rostre propi a la regió amazònica».

Carvalho, que va treballar amb el bisbe català Pere Casaldàliga, forma part de la Comissió per consolidar un ritu especial per a l’Amazònia. «Pere és un intercessor al cel perquè els actuals compromisos de preservació i evangelització a l’Amazònia tinguin un èxit just», afirma.

En l’Exhortació postsinodal Querida Amazonía es parla d’un ritu especial per a l’Amazònia, que expressi el patrimoni litúrgic, teològic, disciplinari i espiritual amazònic. ¿Quina és la importància de la inculturació litúrgica?

La inculturació litúrgica existeix en funció de la inculturació de la fe. I té a veure amb la fecundació mútua entre l’Evangeli i la cultura. Per això, seguint l’exemple de Jesucrist, que es va encarnar a Galilea, com a jueu, fill d’un fuster, dominat per l’Imperi Romà, els seus deixebles-missioners també es van encarnar en la cultura dels pobles als quals volien portar l’Evangeli. Per celebrar la vida del poble a la llum de la vida de Crist, cal fer-ho en la llengua d’aquell poble i en funció dels paràmetres culturals locals. La importància de la inculturació litúrgica rau, doncs, a unir fe i vida perquè els cristians d’arreu del món puguin celebrar i viure la fe en les seves pròpies realitats culturals.

¿Quin és el fonament teòric i jurídic per a la proposició d’un nou ritu catòlic?

Actualment, l’Església catòlica està formada per 24 Esglésies (sui iuris)) que tenen ritus propis. A més, a l’interior de l’Església llatina, és a dir, romana, hi ha una pluralitat de ritus. Espanya en té un dels més coneguts, el mossàrab. Altres exemples són l’ambrosià, a Milà, i el zairense, al Congo. La diversitat de ritus no desvirtua la unitat de l’Església. Al contrari, en revela la diversitat. La regió panamazònica, que engloba 9 països, la integren més de tres-cents grups ètnics indígenes diferents, cadascun amb les seves pròpies cosmovisions i cultures. Tanmateix, la relació harmònica amb la natura és una característica comuna tots. És en aquesta perspectiva socioantropològica cal basar el suposat ritu amazònic. Cal recordar que va ser l’episcopat de la regió, reunit al Sínode, qui va fer la petició d’un ritu propi.

Per cert, la proposta d’aquest nou ritu hauria de reprendre una tradició viva fins al segle IV del cristianisme. Aquest model missioner va acabar quan la cultura romana i la filosofia grega es van fusionar dins l’Església llatina. L’autoafirmació de Roma sobre les altres Esglésies i els esforços per superar els suposats abusos derivats, sobretot, de la mala formació dels ministres, van col·laborar per unificar i endurir les fórmules rituals. En aquest sentit, mantenir la Tradició significa redescobrir la regla de l’oració dels Pares de l’Església, recuperar el contacte viu amb els pobles més que no repetir mecànicament rituals poc capaços de dialogar amb les cultures contactades. La litúrgia és la pregària de l’Església.

Un ritu especial per a l'Amazònia

¿En quin moment es troben els treballs de la Comissió per al Ritu Amazònic?

La Comissió per al Ritu Amazònic està sota l’empara de Conferència Eclesial de l’Amazònia. Consta de quatre grups de treball que se centren en les dimensions següents: 1) antropològica i sociològica; 2) històrica i cultural; 3) teològica, eclesiològica i espiritual; 4) ritual i jurídica. En aquests moments estem fent un treball de camp entre diferents pobles, així com en fonts bibliogràfiques, per tal de teixir els fonaments necessaris per al ritu, que cal evidenciar en el futur. No hi ha cap previsió per a l’aprovació. El que estem fent és un intent de respondre a la crida del Sínode sobre l’Amazonia. Tanmateix, la complexitat que implica el ritu com a fenomen religiós requereix un procés ordenat i sòlid.

«El crit que s’eleva des de la selva es transforma en un crit urbà», llegim en Querida Amazonía. ¿Les amenaces contra l’Amazònia com afecten el conjunt de la humanitat?

Aquesta frase fa referència a l’intens moviment migratori que ha marcat la regió amazònica. Els pobles originaris, abans de la colonització, vivien a la vora dels rius, però van haver d’entrar gradualment al bosc per escapar dels invasors. A les dècades de 1970 i 1980, el govern militar va encoratjar la migració de sud i nord-est a la regió amazònica sota l’argument enganyós que, si els brasilers no l’ocupaven, altres nacions ho farien. Van repartir indistintament terres habitades des de temps immemorials i van expulsar-ne els pobles indígenes.

Darrerament, amb l’avenç desenfrenat de la frontera agrícola i l’augment de les activitats mineres a la regió, molts pobles indígenes s’han vist obligats a emigrar als nuclis urbans. D’aquesta manera, els individus sobreviuen, però les seves cultures són assassinades. La desforestació no s’atura. Els incendis delictius consumeixen innombrables quilòmetres de bosc cada any. El resultat és que el bosc, que abans absorbia CO₂, ara també en produeix, alhora que l’escalfament global desencadena esdeveniments meteorològics extrems (sequeres, calor, fred, pluja...) per als quals no estem preparats. El crit profètic que ve de la ciutat i del camp ens ha de convertir globalment, fins que les situacions de mort que s’imposen a l’Amazònia trobin la resurrecció.

Les religions indígenes

¿Quins aprenentatges ens ofereixen les poblacions indígenes?

Sobre la relació amb la natura, potser la lliçó més important és cultivar-la amb prudència per tal de garantir l’equilibri de l’ecosistema. No n’hi ha prou a no degradar-se. S’ha de conrear. Mentre la nostra tradició s’allunyava del jardí que el Creador ens va oferir com a llar ( Gènesi 1–3), els pobles indígenes van fer el contrari. En el fons, la lliçó que ens ofereixen té a veure amb la necessitat de reinventar la concepció del progrés i del desenvolupament, i de crear una nova visió del món que rebutgi el consumisme desenfrenat i la depredació. Sobre la transcendència, cal dir que es revela en la immanència. Les religiositats indígenes veneren els esperits del bosc, dels rius, dels avantpassats... i tots estan, d’alguna manera, integrats a la natura, que, per tant, és sagrada.

¿Com es plasma en la litúrgia la vivència del do de la Creació?

El papa Francesc ha insistit a destacar el fet que la nostra trobada sacramental amb Déu té lloc a través de la natura, la matèria (Laudato si’ 235-236; Desiderio desideravi 13, 42, 46). El lloc privilegiat d’aquesta trobada és la litúrgia. Fa uns mesos vaig escriure un article per a la Revista de Liturgia 295 – A liturgia que faz renascer a Igreja sobre el blat que s’utilitza per fer el pa de l’Eucaristia que, en bona part, és transgènic i conté traces de pesticides. Si els dons presentats a l’altar són símbol del pa que alimenta la humanitat i símbol de tota la Creació, val la pena plantejar-se si les nostres Eucaristies legitimen el model hegemònic de producció d’aliments. La litúrgia cristiana es realitza per, per a i amb els nostres cossos, que són nodrits, ungits, rentats, perfumats... amb matèria. La litúrgia cristiana no està constituïda per abstraccions espirituals, sinó per vivències corporals.

L’experiència del do de la Creació es reflecteix bé quan, per exemple, tenim il·luminació natural en espais de celebració que ens fan sentir integrats en el cosmos. I es reflecteix malament quan fem servir or extret il·legalment amb el mercuri que contamina els rius, mata peixos i enverina poblacions indígenes senceres, com és el cas dels ianomamis, per fer calzes i patenes «nobles».