Oriol Xirinachs: construint ponts d’esperança

Entrevista: Carme Munté Margalef, Barcelona
Fotos: Antoni M.C. Canal, Mataró
Vídeo: Marta Pons Flotats, Barcelona

L’Oriol Xirinachs (Barcelona, 1935) diu que la veritable esperança és dialèctica i l’explica amb una imatge molt gràfica: la d’un pont que connecta la persona que espera i la persona en qui espera. Ell mateix ha estat constructor de ponts d’esperança en la seva llarga experiència pastoral i social en entitats com la Obra Social Sant Martí, el Centre Català de Solidaritat, la Fundació Llindar y el Centre d’Acollida Assís.

Ordenat sacerdot el 1968, la seva primera destinació va ser de vicari a Sant Miquel del Port, al barri de la Barceloneta. A partir del 1981 la seva opció pels pobres el va portar als barris obrers i populars de la gran àrea metropolitana de Barcelona: Torre Baró, Bellvitge, Sant Cosme i Cornellà de Llobregat. El 1982, per encàrrec del cardenal Narcís Jubany, va crear i dirigir el Secretariat diocesà de Marginació. Fruit de la seva experiència ha publicat tres llibres amb el Centre de Pastoral Litúrgica: Tornem Jesús als Pobres, Els pobres salvarán el món, Tornem-los la salabror.

Membre de l 'Associació de Preveres del Pradó, Oriol –nos pide que nos tuteemos– vive desde 2018 en la residencia sacerdotal Sant Josep Oriol donde, poco a poco, intenta recuperar la vida de antes de la covid-19, colaborando con la parroquia de Sant Jaume de Cornellà, con el Centre Català de Solidaritat y con el Centre d’Acollida Assís.

De les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat), dius que la virtut de l’esperança és la que «fem servir» menys; que és l’últim recurs quan ens han fallat les altres. ¿Per això es diu popularment que «l’esperança és l’última cosa que es perd»?

Potser caldria matisar. Fe i caritat són concretes: unes veritats que afirmem i uns actes que fem. Però l’esperança demana risc, esforç i confiança per no instal·lar-nos en aquest món tal com és, sinó treballar pel que pot arribar a ser i hem d’anar trobant. Parafrasejant el teòleg Dietrich Bonhoffer, podem dir que l’esperança és al centre de la vida i no als límits. Quan és l’últim recurs és quan es perd!

L'esperança profunda

Al teu llibre més recent, Tornem-los la salabror, parles d’esperances de «sala d’espera», les que depenen d’una llei física, de l’atzar, del saber humà... Per contrast, ¿què és l’esperança fonda, transformadora?

Si en les esperances de «sala d’espera» tot depèn de l’altre i l’espera és passiva, la veritable esperança, teologal i humana, és dialèctica. El qui espera sap que allò que espera depèn d’un altre, però que aquest altre també ha d’esperar d’ell. El cas humà clar és el noi que han refusat per «inútil» a l’institut, però que en una entitat educativa esdevé una persona. Ho explica dient que els educadors van confiar en ell i que, en ser-ne conscient, ell també va confiar en els educadors. En aquest sentit, l’esperança teologal és aquella que em motiva a créixer i transformar el món, perquè soc conscient que Déu confia en mi en aquest món, que ell va fer bo.

¿Els cristians, a vegades, amb l’esperança del cel futur, ens hem desentès del compromís per millorar el present?

Cert, quan n’hem fet una esperança de «sala d’espera». Aquells cristians a qui sant Pau els diu que treballin, no és que fossin uns mandres, és que pensaven que el Regne era a la cantonada. És el que ha donat peu que ens diguessin que la religió és l’opi del poble. Però és perquè Jesús ha entrat en el nostre món i la nostra història tan malmesa, i els ha viscut amb sentit, que nosaltres fonamentem la nostra esperança en ell.

L'esperança evangèlica

En el llibre Tornem Jesús als Pobres , dius que «l’esperança evangèlica com a possibilitat de creure en un projecte més gran que el que dona de si el nostre, només és possible des de l’experiència que ens ofereixen els pobres, quan sabem veure’ls com a signe del Regne».

Exacte! També és sant Pau que diu que, si la nostra fe tan sols serveix per a aquest món, serem els més desgraciats. Quan moguts per l’esperança treballem per fer avançar aquest món segons el pla de Déu, experimentarem aquells moments que voldríem fer eterns, tal com diu Joan Maragall. És el que ens ensenya aquella adolescent que, a Nicaragua, traginava uns maons per reconstruir una casa. El sacerdot i teòleg Ernesto Cardenal, que hi era de visita, li va preguntar: «¿Estàs reconstruint aquesta casa?». Ella li va respondre: «No, estic reconstruint el país!».

¿L’esperança cristiana, com es transmet, com es viu? ¿Els cristians som persones d’esperança?

Una marca famosa de cosmètics tenia com a eslògan: «L’alegria es contagia!», tot esperant que els qui l’empraven, amb la seva alegria, en serien la millor propaganda. Doncs ja ho sabem. Vivint «l’alegria de l’Evangeli» contagiarem esperança. Amb cara de Quaresma, com diu el papa Francesc, anirem engrandint la desesperança.

¿Ens podem acostar al món de la marginació sense esperança?

Si entenem l’esperança tal com he dit, que és aquest pont entre la persona que espera i la persona en qui espera, aleshores és evident que sense esperança no ens podem acostar al caigut i deshumanitzat. No podem esperar que l’om doni peres, però sempre podem i hem d’esperar, ja que en tota vida, per més trencada, rebregada o maltractada que sigui, hi ha una vida de veritat, que ha sortit bé de fàbrica. I d’això, els que es dediquen a donar-los un cop de mà en poden donar una gran quantitat de testimonis.

¿Com podem ajudar que els pobres mantinguin l’esperança en ells mateixos i en els altres, quan moltes vegades la seva vida ha estat carregada d’injustícies?

No és gens fàcil, certament. Però encara és més difícil que un ric visqui l’autèntica esperança, ja que aquesta es fonamenta en l’altre, mentre que el ric només confia en ell mateix. En canvi, el pobre, que algú ha definit com el màximament necessitat, per això mateix és també el màximament confiat. No s’aconsegueix amb receptes ni mètodes. Cal un acostament senzill, tendre i proper per desarmar-lo de pors, prejudicis i el menyspreu que arriba a sentir d’ell mateix. Però, repeteixo, ho he vist en una gran quantitat de casos.

L'esperança com a pont

¿La resurrecció de Jesucrist és la manifestació que en les situacions més límit de l’existència, sempre hi ha esperança?

Si l’esperança és un pont, l’esperança «sala d’espera» tan sols té un punt de suport en l’altre, mentre que la del transhumanisme actual tan sols el té en l’home. Com sabem, amb un sol punt de suport, un pont no s’aguanta. La resurrecció és el fonament de l’esperança total. Déu, assumint la vida humana, ens mostra tot el que l’home pot ser i esperar, i ressuscitant-lo ens mostra el que podem ser i en qui esperar.

¿Creure en la resurrecció és un salt en el buit?

Creure en la resurrecció ni és un salt en el buit ni és una evidència; és un acte de confiança, i aquesta és la dimensió que posa en joc totes les capacitats humanes: la intel·ligència, la llibertat, els sentiments i la voluntat, i en aquest cas fonamentada en la vida, la paraula i l’obra de Jesús. El salt en el buit és renunciar a tot això, i l’evidència se’ns imposa.

¿Com podem tenir esperança enmig de l’actual crisi social, econòmica i climàtica?

Malauradament, avui dia posem les nostres esperances en tantes coses que ens deixen frustrats: els diners, el progrés, la tecnologia, la ciència, el plaer... Els cristians hauríem de saber viure i oferir l’esperança fonamentada en Jesús i el seu Regne, que, tal com deia Pau VI, és l’únic projecte que respon a les esperances de tot l’home i de tots els homes: sentit de la vida, dignitat, relacions gratificants i creadores, sentit de la transcendència, sintonia amb la naturalesa...

Entrevista a Oriol Xirinachs