Francesc Conesa: créixer en sinodalitat

Entrevista de Carme Munté Margalef

L’Església es troba immersa en un procés sinodal 2021-2024 en diferents fases i a diferents nivells per tal que hi participi el conjunt del Poble de Déu. El lema del Sínode és tota una declaració d’intencions: «Per una Església sinodal. Comunió, participació i missió».

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, va ser nomenat pel papa Francesc «Pare Sinodal» i, com a tal, va participar a Roma del 4 al 29 d’octubre en la setzena Assemblea General Ordinària del Sínode.

Nascut a Elx el 25 d’agost de 1961, Conesa va ser nomenat bisbe de Solsona el 3 de gener del 2022 i, en el marc de la Conferència Episcopal Espanyola, és president de la Subcomissió de Relacions Interconfessionals i Diàleg Interreligiós. En l’àmbit de la Conferència Episcopal Tarraconense, és president del Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears.

Continua llegint «Francesc Conesa: crecer en sinodalidad»

Serena Noceti: el diaconat de les dones, un imperatiu

Entrevista de Carme Munté Margalef

El diaconat com a grau autònom i permanent fou restablert pel Concili Vaticà II, gairebé mil dos-cents anys després de la seva desaparició. Fins llavors, havia romàs només com a grau transitori de cara a l’ordenació sacerdotal. Ara bé, en moltes diòcesis, sobretot d’Àsia i Àfrica, encara no s’està duent a terme. «No hi ha Església sense diaconat», afirma la teòloga laica italiana Serena Noceti, alhora que defensa que obrir el diaconat a les dones és un imperatiu.

Serena Noceti és doctora en Teologia Dogmàtica, professora titular a l’Institut de Ciències Religioses de la Toscana a Florència, de la Facultat Teològica de la Itàlia Central, membre fundador de l’ Associació de Dones Teòlogues Italianes i vicepresident de l’ Associació Teològica Italiana.

Continua llegint «Serena Noceti: el diaconado de las mujeres, un imperativo»

Daniel Carvalho: ritu especial per a l’Amazònia

Carme Munté Margalef entrevista a Daniel Carvalho

Gairebé quatre anys després de la celebració del Sínode sobre l’Amazònia, el filòsof i teòleg brasiler Daniel Carvalho reconeix que «la institució de la Conferència Eclesial de l’Amazònia, pel papa Francesc, l’any 2021, va ser el principal llegat del Sínode. És a partir d’aquest nou model d’organització eclesial que l’experiència de la sinodalitat es pot realitzar amb un rostre propi a la regió amazònica».

Carvalho, que va treballar amb el bisbe català Pere Casaldàliga, forma part de la Comissió per consolidar un ritu especial per a l’Amazònia. «Pere és un intercessor al cel perquè els actuals compromisos de preservació i evangelització a l’Amazònia tinguin un èxit just», afirma.

Continua llegint «Daniel Carvalho: rito especial para la Amazonía»

Vittorio Scelzo: envellir mirant el futur

El papa Francisco va instituir la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran al 2021. Vittorio Scelzo ens parla de tot plegat.

Entrevista de Carme Munté Margalef

Des del minut zero del seu pontificat, el papa Francesc ha criticat la cultura del descart, que margina les persones que no són productives. Entre elles, els ancians. I per a posar-los en el lloc que els correspon, ha instituït la Jornada Mundial dels Avis y de la Gent Granamb motiu de la festivitat de santa Anna i sant Joaquim.

Durant l’any passat, a més, va dedicar una sèrie de catequesi sobre el sentit i el valor de la vellesa, en les quals va parlar d’un tema tan important com és el de l’aliança intergeneracional: «Si els ancians es repleguen en la seva melancolia i renuncien a somiar, els joves no podran veure més enllà del seu telèfon intel·ligent». Per contra, «els ancians estan cridats a comunicar els seus somnis, perquè a partir d’ells els joves puguin eixamplar horitzons i prendre decisions que obrin camins de futur».

També el Dr. Vittorio Scelzo, responsable de la pastoral de la gent gran en el Dicasteri pels Laics, la Família i la Vida del Vaticàté grans somnis per als ancians.

Continua llegint «Vittorio Scelzo: envejecer mirando al futuro»

Vigipas.exe

Dolores Aleixandre, rscj

Sota aquest títol una mica críptic, Vigipas.exes’amaga una constatació irrebatible: qui es descarrega cada any la Vetlla Pasqual com a arxiu executable nota en l’acte una immensa alliberació del seu espai interior, li desapareixen els arxius malmesos, queden reparades les ruptures del sistema i es reinicia el mode esperança. Això sí, una esperança que s’ha de sotmetre a un programa de verificació bíblica per si es tracta d’una còpia il·legal.

Comencem pel Pregó. D’entrada, quanta llum!: claredat, fulgor, resplendor, ciri, estel que mai no es pon... ¿Han desaparegut del tot les tenebres? No del tot, però l’esperança que genera la Pasqua pot conviure amb la foscor, les perplexitats o el cansament. «L’Esperança es va agermanar amb el Desencant que no és oposat ni contrari a l’esperança: n’és la inevitable ombra, la seva companya de viatge» (García Roca). És una bona veïna que no ens aclapara amb les seves proclames, certeses o evidències, sinó que es fa present transformant-ho tot, també el nostre desig secret d’un Déu que ordenés a la Covid-19 desaparèixer immediatament.

Déu-company

Però Ell és el Déu-company que no ens deixa sols en els nostres dols, que no provocarà l’enfonsament de la borsa de les farmacèutiques que s’enriqueixen amb la pandèmia, però ens assegura que serà al nostre costat en les decisions fosques de posar-nos sempre de part de la vida. És l’esperança que sosté els que passen per les hores fosques del dolor, la soledat o l’abandó; la que ens inicia en l’aprenentatge humil d’aguantar, romandre i arriscar, amb la convicció que la veritable felicitat està a creure abans d’haver vist (Joan 20,29) i a atrevir-se a estimar algú el rostre del qual mai s’ha contemplat (1 Pere 1,8).

Segueix el pregó, enarborant ara el trofeu d’alegries: exulten els àngels, gaudeix la terra, s’alegra l’Església, aclama el poble, s’aixequen els cors, s’alegren els tristos, la culpa és declarada feliç, la nit es transforma en alegria. ¿Qualsevol mena d’alegria? Ni parlar-ne. Només la que ha passat per l’antivirus de l’Evangeli i les seves paradoxes: la promesa de felicitat és al mig de persecucions (Lluc 6,23); la porta estreta és la que porta cap a la vida (Mateu 7,13); la dona ha de passar pel part per tenir el fill als braços (Joan 16,22); es dona sempre en proporció inversa a les possessions: a més alegria provocada per la relació amb Jesús, menys coses retingudes. I si no, que li preguntin a aquell noi que tenia una gran fortuna i que, tot i quedar-se-la, no va aconseguir treure’s de sobre la tristesa (Lluc 18,18-23).

Resumint amb el llenguatge del Pregó: amb l’esperança i l’alegria escapem d’Egipte, amb elles travessem el mar Roig i el que ens facin. Però sense oblidar que necessitem ser conduïts per la columna de foc de l’oració i el discerniment: només així o ens farem un embolic amb la contrasenya.

Oriol Xirinachs: construint ponts d’esperança

Entrevista: Carme Munté Margalef, Barcelona
Fotos: Antoni M.C. Canal, Mataró
Vídeo: Marta Pons Flotats, Barcelona

L’Oriol Xirinachs (Barcelona, 1935) diu que la veritable esperança és dialèctica i l’explica amb una imatge molt gràfica: la d’un pont que connecta la persona que espera i la persona en qui espera. Ell mateix ha estat constructor de ponts d’esperança en la seva llarga experiència pastoral i social en entitats com la Obra Social Sant Martí, el Centre Català de Solidaritat, la Fundació Llindar y el Centre d’Acollida Assís.

Continua llegint «Oriol Xirinachs: construyendo puentes de esperanza»

La nostra esperança

L'esperança dels cristians està personificada en Jesús. L'esperança la podem viure com a un itinerari que travessa el viatge de l'ésser humà que se sent estimat per Déu.

Quiteria Guirao, directora. Galilea.153 juliol-agost 2021

En aquests dies la nostra esperança la podríem resumir com a tenir salut i treball. En el moment en què concebem aquesta revista per al temps estiuenc, ens animà el parlar d’un tema suggeridor: esperança vs incertesa. Entrem en el segon estiu de pandèmia, que vol dir que el món sencer està encara patint les conseqüències de la Covid-19. En la part del món en què ens trobem vivim esperançats en el temps nou que neix després de la vacunació. Hem experimentat, després del sofriment tant personal com col·lectiu, una més gran incertesa, tot i que alhora s’obre el camí a l’esperança.

Continua llegint «Nuestra esperanza»

¿Quins són els ministeris laicals?

Els ministeris laicals recuperen la seva importància radical a l’Església.

Paula Depalma, doctora en teologia i professora.

La vida cristiana es podria definir com a heterogènia, acolorida i fecunda tant en l’àmbit intra eclesial com en el camp més secular. Més enllà d’aquesta activitat incalculable, el Codi de Dret Canònic (CIC) estableix explícitament alguns drets i obligacions dels laics i especifica diversos ministeris que aquests han de desenvolupar. Amb aquesta determinació canònica, la vida de les comunitats també ha anat gestant diferents serveis que s’estan realitzant actualment. Código de Derecho Canónico (CIC) establece explícitamente algunos derechos y obligaciones de los laicos y especifica varios ministerios que estos han de desarrollar. Junto a esta determinación canónica, la vida de las comunidades también ha ido gestando diferentes servicios que actualmente se están realizando.

Continua llegint «¿Cuáles son los ministerios laicales?»

¿Monitors de televisió a l’església?

Emili Marlés Romeu, mossèn de la parròquia de Sant Pere d’Octavià de Sant Cugat del Vallès.

La parroquia San Pedro Octaviano de Sant Cugat del Vallès La parròquia de Sant Pere d’Octavià de Sant Cugat del Vallès (més coneguda com el Monestir) és una joia de la transició del romànic al gòtic català. Té una nau central molt àmplia i diàfana, però la visibilitat de les naus laterals és molt dolenta: en molt pocs punts pots veure alguna part del presbiteri. La gran afluència de feligresos a les misses (és una parròquia amb 72.000 habitants) fa que molts d’ells només la puguin escoltar. Mn. Blai Blanquer va idear la instal·lació de 5 pantalles de 55 polzades que s’integren molt bé amb les columnes i que permeten que aquests feligresos puguin seguir, molt millor, les celebracions.

Continua llegint «¿Monitores de televisión en la iglesia?»

Màrion Roca: dones en llocs de responsabilitat a l’Església

«Vaig notar el pes de la responsabilitat pel càrrec, no pas per ser dona».

Entrevista de Carme Munté Margalef i fotografies d’Antoni M. C. Canal.

Les dones van ocupant llocs de responsabilitat i de presa de decisions en l’Església, com la Màrion Roca Sagués, que fa més de tres anys va esdevenir la primera dona a ocupar el càrrec de Secretària General i Cancellera de l’arquebisbat de Barcelona. Una feina de despatx i de portes endins, que esdevé caixa de ressonància del batec de la vida diocesana, amb vocació de sortida, com indica el mateix Pla Pastoral Diocesà «Sortim!». Una feina tan sensible com desconeguda, consistent a donar fe i gestionar tots els documents, tràmits i actes de la Cúria. També a tenir cura que tot es custodiï pertinentment a l’arxiu de la Secretaria General. Plan Pastoral Diocesano «¡Salgamos!» (Barcelona). Una tarea tan sensible como desconocida, consistente en dar fe y gestionar todos los documentos, trámites y actas de la Curia. También cuida de que todo se custodie pertinentemente en el archivo de la Secretaría General.

Continua llegint «Màrion Roca: mujeres en lugares de responsabilidad en la Iglesia»